Marc, Mateu i jo
La culpa la té Quico Mira. Si no haguera fet la traducció insubordinada que ha fet dels Evangelis que jo ara no tindria tan presents les cites bíbliques. I no m’agrada fer via a base d’adagis, que després sembles una metralladora afectada de pedanteria i amolles sentències com un àrbitre al final de lliga. Però la preocupació m’ha encalçat en recordar aquell text d’entre Marc i Mateu que deia “els últims seran els primers”.
El dia de la presentació de candidatures vam sorprendre tothom baixant les escales de la Junta Electoral quan ells hi pujaven. El nostre programa ha tingut més avançaments que un tractor en la general d’Alacant, i mira que vam començar abans que ningú. Si hi ha un mercat, mercadet, paraeta, fira, fireta o competició de dòmino, quan els nostres companys de cursa arriben, nosaltres eixim amb les mans buides. Hi hem deixat de tot: llibretes, fullets, bolis, llapiceres, somriures, petons, encaixades, abraçades. Quan ells hi arriben, tenim el camp d’actuació enfitat, ja no els cal res més. Som ràpids, eficients i nets. Però som els primers, sempre. I això és el que em té amoïnat.
Els últims seran els primers. Sort que la traducció de Mira està feta des d’un punt de vista literari. Sense més doctrina que la filològica. Jo l’he llegida així, quina sort. No m’hauré de preocupar per la prospectiva, només per la superstició. Els últims seran els primers,… però els últims de què?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada