DIARI D'UN COORDINADOR ELECTORAL. SEGONA ENTRADA

Sorolls, cares i papers
Ciutadans i ciutadanes, xics i xiques, amigues i amics, votants i ...
la faena ens ofega, els telèfons resten vibrant a les nostres butxaques perquè no tenim temps per atendre’ls, les benvolgudes decisions dels jutges electorals ens omplin les agendes, fins i tot quan pensem en la visita dominical a la platja ho fem dissenyant un striptease per a la secció nudista, en què els tríptics de propaganda vagen desapareixent en mans dels banyistes fins que arribem a la vora de la mar sense res que ens separe de les meduses (apunt de lèxic sobre les meduses: f 1 ZOOL Un dels tipus d'organització que presenten els cnidaris, formada per individus de vida lliure i pelàgica que es reprodueixen sexualment, de cos gelatinós i en forma de casquet, anomenat ombrel•la, amb la boca a l'extrem d'un peu central, anomenat manubri, la picada del qual pot ésser molt greu.).
Tot i així, no m’he pogut estar de posar l’orella pel carrer i acaçar algunes expressions per vore si els nostres missatges s’entenen:

La política ha deixat de ser el que era. Aquesta afirmació la vaig sentir l’altre dia per boca d’una persona que fa anys que es vanta de no haver votat mai. També he sentit dir que tots els polítics són iguals. I ho diuen com si fóra un insult!. Home, si això és el que anem predicant els igualitaristes des dels temps fundacionals (crec que tots: marxistes, liberals rawlsians i cristians de base -els de balcó o teulada diuen altres coses potser no tan evidents, però molt lluents, com l’or... o el llautó). I la més gran de totes les veritats dites i sentides: tota obligació és criminal. No em vaig estalviar (ni a mi mateix ni al meu savi interlocutor) cadascun dels gestos de reconeixement d’una epifania, que dirien els escolàstics. Ulls a punt d’esclatar, respiració agitada, boca entreoberta amb un xicotet rajolí de saliva a punt de caure per la comissura esquerra. “És això!”, vaig exclamar amb un musical gall final. Tant de temps preparant les activitats que ens havien d’apropar als desitjats votants, pensant els nostres eslògans, triant el color de les cortines... perdó, del fons de les imatges corporatives. I tot per topar-me ara amb una bescollà en forma de somriure. La gent se sent obligada a sentir la música psicofònica de les nostres furgones, de vore les nostres cares a totes les parets, d’escoltar les nostres veus com si els carrers estigueren compartimentats amb el pladur de les nostres cases. És obligació de somriure’ns el que senten. I clar, l’obligació és criminal.