Ciclotímia, wishful thinking i dòmino
No sé si és el rellotge o el maldecap qui marca les hores, però les hores avancen inexorables cap a la traca final. La campanya acabarà aquesta nit amb l’eufòria provocada pels nostres ronyons, bombejant adrenalina. Cridarem, botarem, ballarem i alguna altra cosa amb desinència plural que tan bé descriu el vers de Jaume Pérez Muntaner el cul més gran d’Europa, les ganes infinites de follar.
Al començament érem bona gent que no puja la veu i quasi ni se’ls veu. Ara, al final, els nostres contrincants ja ens alcen la veu i ens miren de reüll. Hi ha qui recordarà per sempre un mar de mans encarnades dient adéu, una muntanya de rajoles de regalíssia i unes caixetes de tricondoms.
Potser demà tindrem ressaca i se’ns confondran en la reflexió el wishful thinking amb el dòmino. Les peces cauen i s’espenten unes a altres, com els noms que han començat a amagar-se rere excuses fisiològiques per no dir tres paraules en públic. Estan caent monologuistes com a monosíl•labs en una intoxicació etílica. I la cadena pot continuar de maneres insospitades: ha pujat el bròcoli a Kioto, no traurem el quart regidor; Christie’s ha subhastat un berruga de Tony Blair, no traurem el tercer regidor; ¿la lluna es veu verda o jo sóc daltònic?, no traurem el segon… i així. Aquesta és la tendència d’algun dels nostres militants.
I d’això del “wihful zinkin” que me’n dieu? Argumentació WT: com que totes les persones a qui done un boli i un bloquet de notes em somriuen i em diuen què guapo estàs en la foto, xiquet, no només traurem el quart regidor, sinó que entrarem en les Corts Valencianes i ens rebran amb havaneres…
La ciclotímia ens pot i les vint-i-quatre hores del dissabte no són prou temps per a reflexionar sobre els nostres errors, o les virtuts.
divendres, 25 de maig del 2007
dimarts, 22 de maig del 2007
DIARI D'UN COORDINADOR ELECTORAL. TERCERA ENTRADA
Marc, Mateu i jo
La culpa la té Quico Mira. Si no haguera fet la traducció insubordinada que ha fet dels Evangelis que jo ara no tindria tan presents les cites bíbliques. I no m’agrada fer via a base d’adagis, que després sembles una metralladora afectada de pedanteria i amolles sentències com un àrbitre al final de lliga. Però la preocupació m’ha encalçat en recordar aquell text d’entre Marc i Mateu que deia “els últims seran els primers”.
El dia de la presentació de candidatures vam sorprendre tothom baixant les escales de la Junta Electoral quan ells hi pujaven. El nostre programa ha tingut més avançaments que un tractor en la general d’Alacant, i mira que vam començar abans que ningú. Si hi ha un mercat, mercadet, paraeta, fira, fireta o competició de dòmino, quan els nostres companys de cursa arriben, nosaltres eixim amb les mans buides. Hi hem deixat de tot: llibretes, fullets, bolis, llapiceres, somriures, petons, encaixades, abraçades. Quan ells hi arriben, tenim el camp d’actuació enfitat, ja no els cal res més. Som ràpids, eficients i nets. Però som els primers, sempre. I això és el que em té amoïnat.
Els últims seran els primers. Sort que la traducció de Mira està feta des d’un punt de vista literari. Sense més doctrina que la filològica. Jo l’he llegida així, quina sort. No m’hauré de preocupar per la prospectiva, només per la superstició. Els últims seran els primers,… però els últims de què?
La culpa la té Quico Mira. Si no haguera fet la traducció insubordinada que ha fet dels Evangelis que jo ara no tindria tan presents les cites bíbliques. I no m’agrada fer via a base d’adagis, que després sembles una metralladora afectada de pedanteria i amolles sentències com un àrbitre al final de lliga. Però la preocupació m’ha encalçat en recordar aquell text d’entre Marc i Mateu que deia “els últims seran els primers”.
El dia de la presentació de candidatures vam sorprendre tothom baixant les escales de la Junta Electoral quan ells hi pujaven. El nostre programa ha tingut més avançaments que un tractor en la general d’Alacant, i mira que vam començar abans que ningú. Si hi ha un mercat, mercadet, paraeta, fira, fireta o competició de dòmino, quan els nostres companys de cursa arriben, nosaltres eixim amb les mans buides. Hi hem deixat de tot: llibretes, fullets, bolis, llapiceres, somriures, petons, encaixades, abraçades. Quan ells hi arriben, tenim el camp d’actuació enfitat, ja no els cal res més. Som ràpids, eficients i nets. Però som els primers, sempre. I això és el que em té amoïnat.
Els últims seran els primers. Sort que la traducció de Mira està feta des d’un punt de vista literari. Sense més doctrina que la filològica. Jo l’he llegida així, quina sort. No m’hauré de preocupar per la prospectiva, només per la superstició. Els últims seran els primers,… però els últims de què?
dijous, 17 de maig del 2007
DIARI D'UN COORDINADOR ELECTORAL. SEGONA ENTRADA
Sorolls, cares i papers
Ciutadans i ciutadanes, xics i xiques, amigues i amics, votants i ...
la faena ens ofega, els telèfons resten vibrant a les nostres butxaques perquè no tenim temps per atendre’ls, les benvolgudes decisions dels jutges electorals ens omplin les agendes, fins i tot quan pensem en la visita dominical a la platja ho fem dissenyant un striptease per a la secció nudista, en què els tríptics de propaganda vagen desapareixent en mans dels banyistes fins que arribem a la vora de la mar sense res que ens separe de les meduses (apunt de lèxic sobre les meduses: f 1 ZOOL Un dels tipus d'organització que presenten els cnidaris, formada per individus de vida lliure i pelàgica que es reprodueixen sexualment, de cos gelatinós i en forma de casquet, anomenat ombrel•la, amb la boca a l'extrem d'un peu central, anomenat manubri, la picada del qual pot ésser molt greu.).
Tot i així, no m’he pogut estar de posar l’orella pel carrer i acaçar algunes expressions per vore si els nostres missatges s’entenen:
La política ha deixat de ser el que era. Aquesta afirmació la vaig sentir l’altre dia per boca d’una persona que fa anys que es vanta de no haver votat mai. També he sentit dir que tots els polítics són iguals. I ho diuen com si fóra un insult!. Home, si això és el que anem predicant els igualitaristes des dels temps fundacionals (crec que tots: marxistes, liberals rawlsians i cristians de base -els de balcó o teulada diuen altres coses potser no tan evidents, però molt lluents, com l’or... o el llautó). I la més gran de totes les veritats dites i sentides: tota obligació és criminal. No em vaig estalviar (ni a mi mateix ni al meu savi interlocutor) cadascun dels gestos de reconeixement d’una epifania, que dirien els escolàstics. Ulls a punt d’esclatar, respiració agitada, boca entreoberta amb un xicotet rajolí de saliva a punt de caure per la comissura esquerra. “És això!”, vaig exclamar amb un musical gall final. Tant de temps preparant les activitats que ens havien d’apropar als desitjats votants, pensant els nostres eslògans, triant el color de les cortines... perdó, del fons de les imatges corporatives. I tot per topar-me ara amb una bescollà en forma de somriure. La gent se sent obligada a sentir la música psicofònica de les nostres furgones, de vore les nostres cares a totes les parets, d’escoltar les nostres veus com si els carrers estigueren compartimentats amb el pladur de les nostres cases. És obligació de somriure’ns el que senten. I clar, l’obligació és criminal.
Ciutadans i ciutadanes, xics i xiques, amigues i amics, votants i ...
la faena ens ofega, els telèfons resten vibrant a les nostres butxaques perquè no tenim temps per atendre’ls, les benvolgudes decisions dels jutges electorals ens omplin les agendes, fins i tot quan pensem en la visita dominical a la platja ho fem dissenyant un striptease per a la secció nudista, en què els tríptics de propaganda vagen desapareixent en mans dels banyistes fins que arribem a la vora de la mar sense res que ens separe de les meduses (apunt de lèxic sobre les meduses: f 1 ZOOL Un dels tipus d'organització que presenten els cnidaris, formada per individus de vida lliure i pelàgica que es reprodueixen sexualment, de cos gelatinós i en forma de casquet, anomenat ombrel•la, amb la boca a l'extrem d'un peu central, anomenat manubri, la picada del qual pot ésser molt greu.).
Tot i així, no m’he pogut estar de posar l’orella pel carrer i acaçar algunes expressions per vore si els nostres missatges s’entenen:
La política ha deixat de ser el que era. Aquesta afirmació la vaig sentir l’altre dia per boca d’una persona que fa anys que es vanta de no haver votat mai. També he sentit dir que tots els polítics són iguals. I ho diuen com si fóra un insult!. Home, si això és el que anem predicant els igualitaristes des dels temps fundacionals (crec que tots: marxistes, liberals rawlsians i cristians de base -els de balcó o teulada diuen altres coses potser no tan evidents, però molt lluents, com l’or... o el llautó). I la més gran de totes les veritats dites i sentides: tota obligació és criminal. No em vaig estalviar (ni a mi mateix ni al meu savi interlocutor) cadascun dels gestos de reconeixement d’una epifania, que dirien els escolàstics. Ulls a punt d’esclatar, respiració agitada, boca entreoberta amb un xicotet rajolí de saliva a punt de caure per la comissura esquerra. “És això!”, vaig exclamar amb un musical gall final. Tant de temps preparant les activitats que ens havien d’apropar als desitjats votants, pensant els nostres eslògans, triant el color de les cortines... perdó, del fons de les imatges corporatives. I tot per topar-me ara amb una bescollà en forma de somriure. La gent se sent obligada a sentir la música psicofònica de les nostres furgones, de vore les nostres cares a totes les parets, d’escoltar les nostres veus com si els carrers estigueren compartimentats amb el pladur de les nostres cases. És obligació de somriure’ns el que senten. I clar, l’obligació és criminal.
dimarts, 15 de maig del 2007
DIARI D’UN COORDINADOR ELECTORAL. PRIMERA ENTRADA
Una plaça, un tríptic, un votant
Jo volia que això fóra una campanya modèlica. De models, vull dir. On tots anàrem, des de ben enjorn al matí, perfumats i abillats de vestits a mida. De moment he decidit no parar-me a estudiar les qüestions de l’estètica. Cadascú és ben lliure de combinar erròniament els seus mitjons blancs. Només he aconseguit que quasi tots arribem a l’hora que hem quedat per fer el repartiment de la nostra aportació al reciclatge de paper: la bonica foto acompanyada de propostes (o és a l’inrevés). Bonica si no fóra per les estranyes proporcions dels membres d’algun candidat. Bé està, tot i que hi ha més d’un que ja es fa esperar com si tinguera el càrrec incrustat enmig de l’ADN.
Quan ja hi som tots, l’estratega recorda les paraules del mestre de la guerra i, abans de res, reconeix que quina comparació, xè, ja em direu, si anem tot el rato parlant de guerra, de tàctiques i mandangues, com voldran que no hi haja crispació… Una vegada acabada la digressió, recorda, com deia adés:
“El terreny, atesa la seua naturalesa, pot classificar-se en accessible, insidiós, indiferent, tancat, accidentat i 'distant'”.
No ho hem pogut evitar, tots alhora hem alçat el cap des de les profunditats de la caixa de paperassa i hem mirat amb ulls d’expert la plaça i el seu entorn, per cridar a continuació com una sola veu: accessible, insidiós, indiferent, tancat, accidentat, distant! Bé, com que èrem més de sis, hi ha alguna de les qualitats que s’ha vist reforçada amb dos o tres veus. Alguna d’elles fins i tot en un canon harmònic. Durant uns segons (més del que voldria el meu equilibri emocional) el caos ha planat sobre la nostra activitat política del dia. Però de colp, una senyora amb cara de vaig-a-comprar-una-camiseta-blanca-de-tirants-que-ja-comença-a-fer-calor s’ha abraonat sobre mi i m’ha llevat de les mans no un, sinó dos tríptics de campanya, a la veu de: un per al meu home, nena què guapa estàs, a vore si teniu sort. Tres frases que, per separat, no diran res de l’èxit o el fracás però que totes juxtaposades amb la sabiduria d’un mercat el dissabte al matí, ens fan creure que ja hem guanyat una batalla… això, les eleccions, punyeta de terminologia militar!
Jo volia que això fóra una campanya modèlica. De models, vull dir. On tots anàrem, des de ben enjorn al matí, perfumats i abillats de vestits a mida. De moment he decidit no parar-me a estudiar les qüestions de l’estètica. Cadascú és ben lliure de combinar erròniament els seus mitjons blancs. Només he aconseguit que quasi tots arribem a l’hora que hem quedat per fer el repartiment de la nostra aportació al reciclatge de paper: la bonica foto acompanyada de propostes (o és a l’inrevés). Bonica si no fóra per les estranyes proporcions dels membres d’algun candidat. Bé està, tot i que hi ha més d’un que ja es fa esperar com si tinguera el càrrec incrustat enmig de l’ADN.
Quan ja hi som tots, l’estratega recorda les paraules del mestre de la guerra i, abans de res, reconeix que quina comparació, xè, ja em direu, si anem tot el rato parlant de guerra, de tàctiques i mandangues, com voldran que no hi haja crispació… Una vegada acabada la digressió, recorda, com deia adés:
“El terreny, atesa la seua naturalesa, pot classificar-se en accessible, insidiós, indiferent, tancat, accidentat i 'distant'”.
No ho hem pogut evitar, tots alhora hem alçat el cap des de les profunditats de la caixa de paperassa i hem mirat amb ulls d’expert la plaça i el seu entorn, per cridar a continuació com una sola veu: accessible, insidiós, indiferent, tancat, accidentat, distant! Bé, com que èrem més de sis, hi ha alguna de les qualitats que s’ha vist reforçada amb dos o tres veus. Alguna d’elles fins i tot en un canon harmònic. Durant uns segons (més del que voldria el meu equilibri emocional) el caos ha planat sobre la nostra activitat política del dia. Però de colp, una senyora amb cara de vaig-a-comprar-una-camiseta-blanca-de-tirants-que-ja-comença-a-fer-calor s’ha abraonat sobre mi i m’ha llevat de les mans no un, sinó dos tríptics de campanya, a la veu de: un per al meu home, nena què guapa estàs, a vore si teniu sort. Tres frases que, per separat, no diran res de l’èxit o el fracás però que totes juxtaposades amb la sabiduria d’un mercat el dissabte al matí, ens fan creure que ja hem guanyat una batalla… això, les eleccions, punyeta de terminologia militar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
